(9.902 montañeros registrados)
"La primera web con los 215 tresmiles descritos por sus usuarios"
|
Librería
En família i per nens 2 - Catalunya Nord
Guías
Carles Gel
12,00 €
Massís del Carlit
Guías
Pako Sánchez
13,50 €
30 ascensions a peu per la Catalunya Nord
Guías
Carles Gel
11,60 €
2249 OT... BOURG-MADAME / COL DE PUYMORENS / PIC CARLIT
Mapas
IGN France
10,80 €
2148 ET... AX-LES-THERMES / PNR DES PYRÉNÉES ARIÉGEOISES
Mapas
IGN France
10,80 €
2549 OT... BANYULS / COL DU PERTHUS / CÔTE VERMEILLE
Mapas
IGN France
10,80 €
Cerdanya. 30 excursions i aproximacions. 224 itineraris
Guías
Manel Figura i Alfons Brosel
23,50 €
Itineraris pel Massís del Carlit
Guías
Joan M. Vives i Teixidó
10,00 €
En BTT per l'Alta Cerdanya i el Capcir
Guías BTT
Oriol Guasch i Terré
10,40 €
2249 ET... FONT - ROMEU / CAPCIR
Mapas
IGN France
10,80 €
- Hora de salida: 10
- Hora de llegada: 18
- Meteorología: Sol
- Dificultad: Bastante facil
- Días: 1
- Tipo: Ascensión
- Gps: Sin fichero GPS
- Ver panorámicas
Carlit (2921 metros)
El Carlit, amb 2921 m, és la muntanya més alta de la Cerdanya, comarca que exemplifica la divisió de Catalunya en dos territoris administrats per Espanya i França, respectivament.
Al cap de tres hores d’haver sortit de Barcelona, passant per Berga, el Túnel del Cadí, La Guingueta d'Ix (Bourmadame) i Montlluís, començava a caminar al peu del refugi de les Bulloses (2005 m). Abans, però havia hagut d’aparcar el cotxe a l’altre costat de la barrera que a l’estiu impedeix el pas dels vehicles privats (a menys que tinguin plaça reservada a l’Hotel) i havia agafat un dels autobusos que cada quinze minuts i per cinc euros, anada i tornada, ens estalvia una hora llarga de trajecte per la carretera entre el pàrking i el refugi.
Des de la parada de l’autobús cal pujar fins al davant de l’hotel Bones Hores (2020 m) on un cartell indicador ens assenyala el camí que cal prendre.
La primera part del trajecte coincideixen la ruta circular dels dotze llacs. Tot està molt ben senyalitzat amb taques de color i cartells. Passo per dins d’un bosc de pins i al costat de diversos llacs, l’Estany Negre, el Comasa, el Sec i el Llong. L’aproximació es fa lenta. La pujada és molt suau, massa!... Fins al punt que quan porto una hora de caminar m’adono que només he fet poc més de cent metres de desnivell. El Carlit es veu encara molt molt lluny...
Arribats a un punt, senyalitzat amb cartell indicador, prop de l’Estany Sobirà (2340 m), les dues rutes se separen. Una se’n va camí de la circular dels dotze llacs, i l’altra continua, ara sí en forta pujada, en direcció al Coll Colomer (2500 m).
La pujada se’m va feixuga. M’he oblidat la crema solar i ja veig que faré curt d’aigua, i amb el sol que fa no sembla pas el dia per aquesta mena d’oblits. M’havien dit que la pujada al Carlit es feia en processó, que et posaves a la cua i anaves pujant. Potser per l’hora que és, propera al migdia, però, hi ha clarament dos torns, el primer torn, de majoria francesa, ja està de baixada, quan el segon torn, de majoria catalana, encara va camí del cim.
Vaig fent parades freqüents. Torno a tenir problemes amb les botes. Avui m’estan fent mal a la planta del dit gros. Intento solucionar-ho posant-m’hi un “compit”, però em sembla que el mal ja està fet... Passat el coll Colomer, arribo a l’estany Gelat (2640 m), em menjo una barreta energètica i faig un glop d’aigua. Tiro amunt.
El camí va fent llaçades per un terreny descompost però sense problemes, tret del desnivell que és fort. Finalment el camí s’acaba, tallat per un autèntic mar de roques. Plego el pals que en aquest punt fan molta nosa i començo a grimpar, intentant seguir les indicacions de les taques vermelles que van marcant els passos més lògics.
La grimpada em sembla fàcil i poc exposada. Els punts per agafar-hi tant amb les mans com amb els peus, són segurs i una caiguda sembla molt improbable, com no sigui un cas d’extrema mala sort.
La grimpada és al meu parer més fàcil i menys exposada que la del coll de Verdet al Pedraforca, però potser una mica més llarga. Arribats a un punt, però, s’acaba i reapareix el camí. Aquí em torno a asseure. M’està agafant una pàjara, el cap em roda una mica i fins i tot penso a fer mitja volta i renunciar a fer cim.
Descanso i mentre ho faig baixen uns francesos amb un gos enorme –com s’ho haurà fet per grimpar?- que es posa a bordar una dona que puja. La situació es fa tensa. La dona es queda quieta, i en aquest moment un dels homes o el mateix gos, fan caure una pedra enorme que baixa cap a la dona... D’un salt aconsegueix esquivar-la i el roc que n’arrossega uns quants més es precipita tartera avall pel mateix lloc on acaba de passar un altre muntanyer... Uff!
Passa pel meu costat una família amb canalla petita i m’afegeixo al grup, seguint les seves passes que m’obliguen a anar a poc a poc, cosa ben recomanable en el meu estat de cansament. La sorpresa està en comprovar el poc que ens falta i el fàcil que és arribar fins al Coll del Carlit des d’on es divisen unes vistes espectaculars de totes dues vessants, amb multitud de llacs i cims.
A partir d’aquí un caminet de terra o una curta ruta de grimpada, a escollir, ens porten en cinc minuts escassos fins al Cim sud del Carlit (2921 m) el més alt dels dos d’aquesta muntanya bicèfala, on arribo al cap de quatre hores d’haver sortit de davant del refugi.
Fetes les fotos de rigor i després d’haver descansat i d’intentar inútilment menjar-me el dinar sense l’aigua que hauria begut en quantitats que no tenia, baixo altre cop al coll i m’enfilo en tres minuts al Cim nord del Carlit (2915 m) marcat amb una fita.
La baixada se’m fa més fàcil que no preveia, el camí de terra és relliscós, però és possible anar-se agafant a les roques per guanyar el seguretat. Arribat al punt on comença la desgrimpada, aquesta també presenta menys dificultats que la pujada.
Un cop a l’estany Sobirà hi ha qui gira a l’esquerra i segueix la ruta circular dels dotze llacs que no sembla pas més llarga que desfer la ruta de pujada. Jo tiro per on he pujat. Fa estona que se m’ha acabat l’aigua. Tinc els llavis secs i cremats i la boca pastosa i penso que potser se m’encetaran. La sensació és molt desagradable.
Vaig pendent de l’altímetre. Des que he arribat a la zona dels llacs que no es mou això vol dir que encara falta molt. Ocupo el pensament amb un únic dilema: què demanaré quan arribi a l’hotel? Una cervesa o un panaché?
Al cap d’una hora llarga el dubte es dissipa: demano i em bec alternativament les dues coses, mentre, ara sí, em menjo l’entrepà del dinar. Poc a poc la boca i els llavis se’m tornen a hidratar, sense cap seqüela.
Són les sis de la tarda. Fa vuit hores que he sortit i encara me’n queden tres per arribar a casa.
TRADUCCIÓN:
El Carlit, con 2.921 m, es la montaña más alta de la Cerdanya, comarca que ejemplifica la división de Cataluña en dos territorios administrados por España y Francia, respectivamente.
Al cabo de tres horas de haber salido de Barcelona, pasando por Berga, el Túnel del Cadí, La Guingueta d'Ix (Bourg-Madame) y Mont-Louis, empezaba a andar al pie del refugio de las Bouillouses (2005 m). Pero antes había tenido que aparcar el coche al otro lado de la barrera que en verano impide el paso de los vehículos privados (a menos que tengan plaza reservada en el Hotel) y había cogido uno de los autobuses que cada quince minutos y por cinco euros, ida y vuelta, nos ahorra una hora larga de trayecto por la carretera entre el parking y el refugio.
Desde la parada del autobús hay que subir hasta el frente del hotel Buenas Horas (2020 m) donde un cartel indicador nos señala el camino a tomar.
La primera parte del trayecto coinciden la ruta circular de los doce lagos. Todo está muy bien señalizado con manchas de color y carteles. Paso por dentro de un bosque de pinos y junto a varios lagos, l’Estany Negre, el Comasa, el Sec y el Llong. La aproximación se hace lenta. La subida es muy suave, demasiado! ... Hasta el punto que cuando llevo una hora de andar me doy cuenta que sólo he hecho poco más de cien metros de desnivel. El Carlit se ve aún muy lejos ...
Llegados a un punto, señalizado con cartel indicador, cerca del Lago Sobirà (2340 m), las dos rutas se separan. Una se va camino de la circular de los doce lagos, y la otra continúa, ahora sí en fuerte subida, en dirección al Coll Colomer (2500 m).
La subida se me hace pesada. Me he olvidado la crema solar y ya veo que voy corto de agua, y con el sol que hace no parece el día para este tipo de olvidos.
Me habían dicho que la subida al Carlit se hacía en procesión, que te ponías en la cola y ibas subiendo. Quizá por la hora que es, cercana al mediodía, sin embargo, hay claramente dos turnos, el primer turno, de mayoría francesa, ya está de bajada, cuando el segundo turno, de mayoría catalana, aunque va camino de la cima.
Voy haciendo paradas frecuentes. Vuelvo a tener problemas con las botas. Hoy me están haciendo daño en la planta del dedo gordo. Intento solucionarlo poniendo me un "cómpit", pero me parece que el daño ya está hecho ...
Pasado el Coll Colomer, llego al Llac Gelat (2640 m), me como una barrita energética y hago un trago de agua. Tiro para arriba.
El camino va haciendo lazadas por un terreno descompuesto pero sin problemas, salvo el desnivel que es fuerte. Finalmente el camino se acaba, cortado por un auténtico mar de rocas. Pliego los palos que en este punto molestan y empiezo a trepar, intentando seguir las indicaciones de las manchas rojas que van marcando los pasos más lógicos.
La trepada me parece fácil y poco expuesta. Los puntos de agarre tanto con las manos como con los pies, son seguros y una caída parece muy improbable, como no sea un caso de extrema mala suerte.
La trepada es en mi opinión más fácil y menos expuesta que la del cuello de Verdet en el Pedraforca, pero quizás un poco más larga. Llegados a un punto, sin embargo, se acaba y reaparece el camino. Aquí me vuelvo a sentar. Me está cogiendo una pájara, la cabeza me da vueltas y hasta pienso en la posibilidad de dar media vuelta y renunciar a hacer cumbre.
Descanso y mientras lo hago bajan unos franceses con un perro enorme, -como lo habrá hecho para trepar?- Que se pone a ladrar a una mujer que sube. La situación se hace tensa. La mujer se queda quieta, y en este momento uno de los hombres o el mismo perro, hacen caer una piedra enorme que baja hacia la mujer ... De un salto logra esquivarla y la roca que arrastra unos cuantos más se precipita tartera abajo por el mismo lugar donde acaba de pasar otro montañero ... Uff!
Pasa por mi lado una familia con niños pequeños y me añado al grupo, siguiendo sus pasos que me obligan a ir poco a poco, algo muy recomendable en mi estado de cansancio. La sorpresa está en comprobar lo poco que nos falta y lo fácil que es llegar hasta el Coll del Carlit desde donde se divisan unas vistas espectaculares de las dos vertientes, con multitud de lagos y cumbres.
A partir de aquí un sendero de tierra o una corta ruta de trepada, -a escoger-, nos llevan en cinco minutos escasos hasta el Pic sud del Carlit (2921 m) el más alto de los dos de esta montaña bicéfala, donde llego a los de cuatro horas de haber salido de delante del refugio.
Hechas las fotos de rigor y después de haber descansado e intentar inútilmente comerme el almuerzo sin el agua que habría bebido en cantidades que no tenía, bajo otra vez al cuello y subo en tres minutos a la Cim nord del Carlit ( 2915 m) marcado con un hito.
La bajada se me hace más fácil que no preveía, el camino de tierra es resbaladizo, pero es posible irse agarrando a las rocas para ganar en seguridad. Llegado al punto donde comienza la destrepada, ésta también presenta menos dificultades que la subida.
Una vez en el l’Estany Sobirà hay quien gira a la izquierda y sigue la ruta circular de los doce lagos que no parece más larga que deshacer la ruta de subida. Yo tiro por donde he subido. Hace rato que se me ha acabado el agua. Tengo los labios secos y quemados y la boca pastosa y pienso que quizá se me llagarán. La sensación es muy desagradable.
Voy pendiente del altímetro. Desde que he llegado a la zona de los lagos que no se mueve esto quiere decir que todavía falta mucho. Ocupo el pensamiento con un único dilema: ¿qué pediré cuando llegue al hotel? Una cerveza o un panaché?
Al cabo de una hora larga la duda se disipa: pido y me bebo alternativamente las dos cosas, mientras, ahora sí, me como el bocadillo del almuerzo. Poco a poco la boca y los labios se me vuelven a hidratar, sin ninguna secuela.
Son las seis de la tarde. Hace ocho horas que he salido del refugio y aún me quedan tres para llegar a casa.

