(9.902 montañeros registrados)
"La primera web con los 215 tresmiles descritos por sus usuarios"
|
Librería
Aneto Maladeta. Valles de Benasque y Barravés
Mapa + Guía
Editorial Alpina
11,00 €
Benasque para familias
Guías
Rafael Vidaller
21,95 €
3404 Aneto. 104 ascensiones y escaladas a la montaña mas alta del Pirineo
Guías
Joan Miquel Dalmau
9,75 €
Aneto
Guías
Sua edizioak
22,50 €
Aneto
Mapas
Miguel Angulo
7,00 €
Aneto. Guía montañera.Ascensiones, travesías y escaladas
Guías
Alberto Hernández - Alberto Martínez Embid
22,50 €
Benasque - Ball de Benás. Parque Posets - Maladeta
Mapa + Guía
Editorial Pirineo
5,00 €
El macizo de la Maladeta. 16 itinerarios
Guías
Tòfol Tobal, Jordi Pons y Ramon Solís
12,15 €
Aneto 3.404 m... 5 vías a la cumbre
Guía de escalada
David Atela
13,50 €
Benasque
Mapa + Guía
Miguel Angulo - David Atela
12,35 €
- Hora de salida: 7
- Hora de llegada: 17
- Meteorología: Sol
- Dificultad: Bastante facil
- Días: 1
- Tipo: Ascensión
- Gps: Sin fichero GPS
- Ver panorámicas
Pico de Aragüells (3037 metros)
Després d'haver hagut d'anular una pujada a l'Aneto fa quinze dies a causa del mal temps, em vaig quedar amb moltes ganes de fer algun altre tres-mil per la zona de Benasc. Com que tots els meus habituals companys de muntanya estaven compromesos amb múltiples celebracions familiars, viatges i altres ascensions, no em va quedar altre remei que anar-hi sol.
Vaig triar el Pic d'Aragüells que diuen que és cómode, adjectiu que li escau només per comparació amb altres pics més complicats o d'aproximacions més llargues, però que com qualsevol altre tres-mil, de còmode no en té gaire...
Divendres vaig demanar festa a la feina per poder arribar d'hora al refugi de Coronas i assegurar-me una plaça. Aquesta era l'última setmana en què la pista continuava oberta al trànsit de vehicles particulars a l'espera que per Sant Joan quedi limitada a la circulació de l'autobús que hi puja des de Benasc.
Vaig arribar al refugi (1.950 m) sobre dos quarts de quatre de la tarda i no hi havia ningú, només unes colxonetes que reservaven espai per a dos muntanyers. Vaig estendre el meu sac de dormir i vaig sortir a fer una passejada.
El cel estava completament tapat, amenaçava pluja i les muntanyes quedaven cobertes pels núvols. Exposant-me a algun ruixat vaig anar a fer un volt camí de la vall de Vallhibierna, i en arribar a la cota 2.300 vaig fer mitja volta. Aquell no era el meu objectiu, no volia cansar-me més del compte, ni veure'm sorprès per la pluja.
De tornada al refugi vaig trobar els propietaris de les colxonetes. Dos nois de Málaga que acabaven de tornar de fer l'Aneto per Coronas. Havien trigat dotze hores en anar i tornar i estaven cansats però feliços... Quina enveja!
Llavors va arribar una dona rossa i russa, convençuda que si ens parlava a poc a poc -en rus!- es faria entendre. Anava sense mapa i amb un paper escrit on deia "Vallibierna". Li vaig preguntar si es referia a la vall o al pic, i em va dir que al pic. Vaig senyalar-li, aprofitant que començada a aclarir, i va sortir espiritada cap amunt... a les sis de la tarda!
Després van arriba una parella de mestres que estava fent una localització per a un grup de nois i noies i que volien anar a l'Ibon de Cregüeña, i dos nois de Saragossa que volien pujar a l'Aragüells. Vaig pensar que ja érem cinc en la mateixa direcció i que si sortia abans que ells, en cas de tenir algun problema, tindria la seguretat que algú passaria pel mateix lloc que jo.
A les deu del vespre, sense res millor a fer, vaig decidir anar a dormir, igual que els mestres, que ja feia estona que éren al llit. Sobre les onze van arribar tres muntanyers i un gos, fent tot el soroll de què van ser capaços, cridant, repassant-ho tot amb els frontals, i donant pel sac tant com van poder.
Finalment va arribar un altre grup, encara més sorollós, que es va estar a la porta del refugi parlant en veu alta i fent xirinol·la fins a dos quarts d'una.
A dos quarts de cinc del matí, els tres muntanyers del gos es van llevar i van sortir del refugi, deixant la porta oberta per tal que els que encara érem dins, poguessim gaudir dels aires frescos de la nit pirinaica... Qué cabrons!
Immediatament després que sortissin va començar a ploure a bots i a barrals. El meu cor es va sentir dividit, entre la satisfacció de saber que aquells tres brètols s'estaven mullant de valent, i l'enuig de pensar que la meva excursió de l'endemà perillava.
Finalment a un quart de set em vaig llevar. Vaig esmorzar i em vaig posar les botes. Havia parat de ploure, però el cel estava completament ple de núvols, núvols grisos, que no presagiaven res de bo. Tot i aixó vaig pensar que si m'havia posat les botes era per alguna cosa. No tenia sentit agafar el cotxe i entornar-me'n.
Vaig parlar amb els dos nois de Saragossa que havien fet vivac sota la parada del bus i em van dir que ells també pensaven tirar amunt tot i els núvols, i vaig sortir amb ben poca confiança en la millora del temps, quan faltaven deu minuts per a les set.
El camí, de fet la continuació de la pista que puja des de la carretera que ve de Benasc, es divideix ben aviat en un punt senyalitzat per un cartell. A l'esquerra es va en direcció cap a l'Ibon de Coronas, Pic d'Aneto, Pic d'Aragüells, etc, i recte cap a Vallhibierna.
El primer tram transcorrer per una zona boscosa. Està tot molt ben fitat i no hi ha pèrdua possible. Es va pujant pel barranc de Corones travessant pedregars, sempre amunt, amb el riu a l'esquerra, fins arribar a la primera terrassa, situada a la cota 2.300, on hi ha l'Ibonet de Corones.
A partir d'aquest punt el camí es fa més costerut, sempre igualment molt fitat i clar, i s'enfila fins a la cota 2.650. En aquest punt cal anar al tanto perquè les fites que hem anat seguint fins aquí, continuen a la dreta i ens porten camí de la Brecha de Llossars que no és el nostre objetiu. Per sort me'n vaig adonar a temps, quan ja portava un tros de camí fet.
Vaig tornar a baixar i vaig veure que a l'esquerra hi havia un nou sender de fites que perdien alçada fins a trobar un pas per creuar el riu. De fet és un pas molt comode, amb grans roques que fan de passera i que difícilment deuen quedar mai cobertes per l'aigua com passa sovint en altres llocs durant la temporada de desgel. Em va semblar que aquest era l'únic punt de creuament practicable, i és important no passar-se'l, sobretot a la baixada per no tenir problemes després.
En total, abans d'equivocar-me de camí portava fets 700 metres de desnivell en dues hores i quart. Tot plegat coincideix amb una millora espectacular del temps. Els núvols desapareixen i apareix un cel clar, lluminós, que em dona coinfiança. És molt d'hora, ja soc molt amunt, i el dia és llarg...
El camí comença a pujar i a baixar, salvant tarteres i pedregars, sempre en direcció oest, tenint a la vista el Collado de Cregüeña, amb l'Aragüells a l'esquerra i l'Agulla Juncadella a la dreta.
A la dreta i a sota del camí que vaig fent queda l'Ibon del Medio. D'aquí també surt el camí que va cap al nord-oest i que s'enfila al Collado de Corones per enllaçar amb la via normal que puja a l'Aneto per la Glacera.
Hi ha una canal plena de neu que puja cap al Collado de Cregüeña, però de moment decideixo evitar-la i vaig enfilant-me per la roca nua fins arribar a un punt en què considero que em resultarà més fàcil trepitjar neu que continuar fent la cabra.
Em poso els grampons (i deixo la funda damunt d'una roca per si d'aquí a uns quants anys hi torno a passar i em fa falta...). Fa estona, quan era damunt l'Ibon del Medio, he vist els dos nois de Saragossa que anaven pujant i creient que éren a punt de cometre la mateixa equivocació que jo i tirar cap a la Brecha de Llossars, els he fet senyals perquè giressin a la seva esquerra. No sé si m'hauran vist...
La neu està en bones condicions de duresa, sense arribar a estar gelada, i es puja amb relativa comoditat, tot i que en alguns punts la pendent és forta i cal anar fent ziga-zagues. Tot plegat el tros que faig amb neu fins arribar al coll, deuen ser com a molt 150 o 200 metres de desnivell.
Al collado de Cregüeña (2.905 m) ja no hi ha neu. Bé, de fet torna a haver-ni a la vessant oest que és la que baixa cap a l'Ibon, però que a mi no em cal fer. Fa molt de vent, tot i que a ratxes. Falten uns minuts per a les onze del matí, he trigat quatre hores. Deixo la motxilla, el piolet i els grampons, agafo aigua i una barreta anergètica i començo a pujar cap al Pic d'Aragüells. El desnivell que cal fer fins assolir el cim és només de 139 m.
Havia llegit que el terreny era de terra molt desfeta, que provocava caigudes de pedres, possibles relliscades, etc. A mi em sembla molt segur. Suposo que hi ha molts camins per pujar i certament, sobretot al principi hi ha algun punt em terra desfet, però després la cosa millora i tot plegat se'm fa més fàcil del que tenia previst.
Crec que el millor cami és el que puja per l'esquerra, o sigui la vessant est, amb múltiples opcions. Arribo al cim. La vista és excepcional. El Valhibierna, l'Aneto, el Pico Maldito. etc, i al fons, a l'oest, el Monte Perdido. Em faig fotos amb l'automàtic i m'estic una estona gaudint del paisatge i de la satisfacció d'haver arribat.
Continua a "Aguja Juncadella"...
Vídeo: http://www.youtube.com/watch?v=bUxgrDspJEw
TRADUCCIÓN:
Desnivel de subida 1.087 m
Después de haber tenido que anular una subida al Aneto hace quince días debido al mal tiempo, me quedé con muchas ganas de hacer algún otro tres mil por la zona de Benasque. Como todos mis habituales compañeros de montaña estaban comprometidos con múltiples celebraciones familiares, viajes y otros ascensiones, no me quedó otro remedio que ir solo.
Elegí el Pico de Aragüells que dicen que es cómodo, adjetivo que le corresponde sólo por comparación con otros picos más complicados o de aproximaciones más largas, pero que como cualquier otro tres mil, de cómodo no tiene mucho ...
El viernes pedí fiesta en el trabajo para poder llegar temprano al refugio de Coronas y asegurarme una plaza. Esta era la última semana en que la pista continuaba abierta al tráfico de vehículos particulares a la espera de que por San Juan quede limitada a la circulación del autobús que sube desde Benasque.
Llegué al refugio (1.950 m) sobre tres y media de la tarde y no había nadie, sólo unas colchonetas que reservaban espacio para dos montañeros. Extendí mi saco de dormir y salí a dar un paseo.
El cielo estaba completamente tapado, amenazaba lluvia y las montañas quedaban cubiertas por las nubes. Exponiéndome a algún chubasco fui a dar una vuelta camino del valle de Vallhibierna, y al llegar a la cota 2.300 hice media vuelta. Ese no era mi objetivo, no quería cansarme más de la cuenta, ni verme sorprendido por la lluvia.
De vuelta al refugio encontré los propietarios de las colchonetas. Dos chicos de Málaga que acababan de volver de hacer el Aneto por Coronas. Habían tardado doce horas en ir y volver y estaban cansados pero felices ... Qué envidia!
Entonces llegó una mujer rubia y rusa, convencida de que si nos hablaba poco a poco -en ruso!- se haría entender. Iba sin mapa y con un papel escrito donde decía "Vallibierna". Le pregunté si se refería al valle o el pico, y me dijo que el pico. Se lo señalé, aprovechando que comenzada a aclarar, y salió espiritada hacia arriba ... a las seis de la tarde!
Luego llega una pareja de maestros que estaba haciendo una localización para un grupo de chicos y chicas y que querían ir al Ibon de Cregüeña, y dos chicos de Zaragoza que querían subir al Aragüells. Pensé que ya éramos cinco en la misma dirección y que si salía antes que ellos, en caso de tener algún problema, tendría la seguridad de que alguien pasaría por el mismo lugar que yo.
A las diez de la noche, sin nada mejor que hacer, decidí ir a dormir, al igual que los maestros, que ya hacía rato que estaban en la cama. Sobre las once llegaron tres montañeros y un perro, haciendo todo el ruido de que fueron capaces, gritando, repasando todo con los frontales, y dando por saco tanto como pudieron.
Finalmente llegó otro grupo, todavía más ruidoso, que estuvo en la puerta del refugio hablando en voz alta y haciendo jaleo instala hasta las doce y media.
A las cuatro y media de la mañana, los tres montañeros del perro se levantaron y salieron del refugio, dejando la puerta abierta para que los que todavía estábamos dentro, pudiéramos disfrutar de los aires frescos de la noche pirinaica ... Qué cabrones!
Inmediatamente después de que salieran empezó a llover a cántaros. Mi corazón se sintió dividido entre la satisfacción de saber que aquellos tres gamberros se estaban mojando de lo lindo, y el enfado de pensar que mi excursión del día siguiente peligraba.
Finalmente a las seis y cuarto me levanté. desayuné y me puse las botas. Había parado de llover, pero el cielo estaba completamente lleno de nubes, nubes grises, que no presagiaban nada bueno. Pese a ello pensé que si me había puesto las botas era por algo. No tenía sentido coger el coche y regresar.
Hablé con los dos chicos de Zaragoza que habían hecho vivac bajo la parada del bus y me dijeron que ellos también pensaban tirar arriba pese a las nubes, y salí con muy poca confianza en la mejora del tiempo, cuando faltaban diez minutos para a las siete.
El camino, de hecho la continuación de la pista que sube desde la carretera que viene de Benasque, se divide pronto en un punto señalizado por un cartel. A la izquierda se va en dirección hacia el Ibon de Coronas, Pico de Aneto, Pico de Aragüells, etc, y recto hacia Vallhibierna.
El primer tramo transcurre por una zona boscosa. Está todo muy bien acotado y no hay pérdida posible. Se va subiendo por el barranco de Coronas atravesando pedregales, siempre hacia arriba, con el río a la izquierda, hasta llegar a la primera terraza, situada en la cota 2.300, donde está el Ibonet de Coronas.
A partir de este punto el camino se hace más empinado, siempre igualmente muy acotado y claro por los hitos, y sube hasta la cota 2.650. En este punto hay que ir al tanto para que los hitos que hemos ido siguiendo hasta aquí, continúan a la derecha y nos llevan camino de la Brecha de Llossars que no es nuestro objetivo. Por suerte me di cuenta a tiempo, cuando ya llevaba un trozo de camino hecho.
Volví a bajar y vi que a la izquierda había un nuevo sendero de hitos que perdían altura hasta encontrar un paso para cruzar el río. De hecho es un paso muy cómodo, con grandes rocas que hacen de pasarela y que difícilmente deben quedar nunca cubiertas por el agua como ocurre a menudo en otros lugares durante la temporada de deshielo. Me pareció que éste era el único punto de cruce practicable, y es importante no pasárselo, sobre todo en la bajada para no tener problemas después.
En total, antes de equivocarme de camino llevaba hechos 700 metros de desnivel en dos horas y cuarto. Todo ello coincidió con una mejora espectacular del tiempo. Las nubes desaparecen y aparece un cielo claro, luminoso, que me da confianza. Es muy temprano, ya estoy muy arriba, y el día es largo ...
El camino comienza a subir y bajar, salvando canchales y pedregales, siempre en dirección oeste, teniendo a la vista el Collado de Cregüeña, con el Aragüells a la izquierda y la Aguja Juncadella a la derecha.
A la derecha y debajo del camino que voy haciendo queda el Ibon del Medio. De ahí también sale el camino que va hacia el noroeste y que sube al Collado de Coronas para enlazar con la vía normal que sube al Aneto por el Glaciar.
Hay un canal llena de nieve que sube hacia el Collado de Cregüeña, pero de momento decido evitarla trepando por la roca desnuda hasta llegar a un punto en que considero que me resultará más fácil pisar nieve que seguir haciendo la cabra.
Me pongo los crampones (y dejo la funda encima de una roca por si dentro de unos años vuelvo a pasar y me hace falta ...).
Hace rato, cuando estaba sobre el Ibon del Medio, he visto los dos chicos de Zaragoza que iban subiendo y creyendo que estaban a punto de cometer la misma equivocación que yo y tirar hacia la Brecha de Llossars, los he hecho señales para que giraran a su izquierda. No sé si me habrán visto ...
La nieve está en buenas condiciones de dureza, sin llegar a estar helada, y se sube con relativa comodidad, aunque en algunos puntos la pendiente es fuerte y hay que ir haciendo eses. La pendiente que hago con nieve hasta llegar al cuello, deben ser como mucho de 150 o 200 metros de desnivel.
En el collado de Cregüeña (2.905 m) ya no hay nieve. Bueno, de hecho vuelve a haber en la vertiente oeste que es la que baja hacia el Ibon, pero que a mí no me hace falta sguir. Hace mucho viento, aunque a rachas. Faltan unos minutos para las once de la mañana, he tardado cuatro horas. Dejo la mochila, el piolet y los crampones, cojo agua y una barrita anergética y empiezo a subir hacia el Pico de Aragüells. El desnivel que hay que hacer hasta alcanzar la cima es sólo de 139 m.
Había leído que el terreno era de tierra muy desecha, que provocaba caídas de piedras, posibles resbalones, etc. A mí me parece muy seguro. Supongo que hay muchos caminos para subir y ciertamente, sobre todo al principio hay algún punto me suelo deshecho, pero después la cosa mejora y todo se me hace más fácil de lo que tenía previsto. Creo que lo mejor camino es el que sube por la izquierda, o sea la vertiente este, con múltiples opciones.
Llego a la cima. La vista es excepcional. El Valhibierna, el Aneto, el Pico Maldito. etc, y al fondo, al oeste, el Monte Perdido. Me hago fotos con el automático y me estoy un rato disfrutando del paisaje y de la satisfacción de haber llegado.
CONTINUA EN "PUNTA JUNCADELLA"...
http://www.youtube.com/watch?v=bUxgrDspJEw

