Pico de Vallibierna  (3067 metros)
L'any passat quan vaig pujar al Pic de Vallibierna, anava sol, la meva experiència era menor i no portava cap sistema per assegurar-me, per això vaig quedar sense travessar el Pas de cavall i conseqüentment sense fer el Tuc de Culebras. Quan desisteixes de fer un cim, tenint-lo a tocar, et queda una certa sensació de fustració, per això quan l'Ignasi va proposar-me de tonar-hi a anar, aquest cop en companyia del Jordi, escalador experimentat que preveia assegurar-nos, de seguida vaig dir-li que sí.
L'Esteve que havia quedat fascinat per les fotos del Pas de cavall que corren per Internet també s'hi va apuntar, sense fer cas del jetlag que comporta haver arribat des d'Estats Units aquell mateix matíí. L'últim a afagir-s'hi va ser el Sergi que era de vacances pel Pirineu. Així doncs, aprofitant els últims dies de bonança primaveral d'una tardor estranya, vam sortir tots cinc de Vilaller a dos quarts de set del matí en direcció a la presa de Llauset.
Un cop aparcats els cotxe (2200 m) i equipats, vam començar a caminar a les 7:00 en punt, quan encara era de nit.
El camí que segueix el GR 11, travessa un petit túnel i borejant l'Estany va guanyant altura tot travessant dues tarteres. Ben aviat, però, torna a baixar fins arribar gairebé a l'alçada habitual de l'aigua que en aquesta ocasió era força metres més avall per culpa de la sequera.
Arribats al final de l'Estany el camí es divideix. Si continuem recte enfilem la Vall de Llauset que acaba a la collada del mateix nom i si girem a la dreta continuem pel GR11. La primera opció ens portaria cap a la Tuca de Culebras i la segona, que és la que seguim, cap a la Tuca de Vallibierna.
Ja en direcció nord el camí s'enfila i guanya alçada. Passa pel costat de l'estany de Botornàs i aproximadament a la cota 2400 m. gira a l'esquerra tot abandonant el GR11 que continua en direcció a Benasque.
Nosaltres ens enfilem en direcció Oest i anem passant per diversos estanys, algun completament sec. Davant tenim ja la imatge del coll que dona accés a l'inici de la carena del Vallibierna. El camí està perfectament fitat, però a més resulta força evident.
Aquest cop no m'enfilo per la tartera més directe que queda a la dreta, sinó que fent cas de les indicacions del Jordi pugem tots més per l'esquerra, per la ruta que vaig seguir l'any passat per baixar i que resulta força millor.
Els últims dos-cents metres de desnivell fins al coll, es fan feixucs. A excepció del trosset del principi, pràcticament tot el recorregut és una pujada continuada i es nota.
Som a 3035 m. Aquí comença l'espectacular carena del Vallibierna. En general es passa sense dificultats, amb algun punt una mica exposat, però amb la majoria del trajecte protegit. Tot i això en veure-la un dels dos muntanyers amb qui hem coincidit a la pujada, té una reacció de pànic i es nega a continuar.
Cal agafar-se amb les mans a la roca algun cop per fer-ho més fàcil i així es va progressant fins arribar a l'autèntic cim del Vallibierna que els mapes d'Alpina situen als 3056 m. i altres referències ubiquen als 3067 m. Nosaltres cinc i el segon muntanyer hi arribem sense problemes.
Les vistes de la mateixa carena en direcció Est, la Vall de Vallibierna al Nord, i la Vall de Llauset al sud, són extraordinàries. Conformant una de les ascensions més agraïdes del Pirineu, amb una relació "qualitat/esforç" altament satisfactòria.
Però per si amb això no n'hagués prou, davant per davant tenim tot el massís de la Maladeta, començant pels Russell, continuanent pel Margalida, el Tempestades, l'Aneto... i així fins arribar a la Pic d'Aragüells, ja a en l'altre extrem de la cadena.

Continúa a Tuca de Culebras...

TRADUCCIÓN:
El año pasado cuando subí al Pico de Vallibierna, iba solo, mi experiencia era menor y no llevaba ningún sistema para asegurarme, por eso me quedé sin atravesar el Paso de caballo y consecuentemente sin hacer el Tuc de Culebras. Cuando desistes de hacer una cumbre, teniendola a tocar, te queda una cierta sensación de frustración, por eso cuando Ignasi me propuso volver a ir, esta vez en compañía de Jordi, escalador experimentado que preveía asegurarnos, enseguida le dije que sí.
Esteve que había quedado fascinado por las fotos del Paso de caballo que corren por Internet también se apuntó, sin hacer caso del jetlag que conlleva haber llegado desde Estados Unidos esa misma mañana. El último en añadirse fue Sergi que estaba de vacaciones por el Pirineo. Así pues, aprovechando los últimos días de bonanza primaveral de un otoño extrañao salimos los cinco de Vilaller a seis y media de la mañana en dirección a la presa de Llauset.
Una vez aparcados los coches (2200 m) y equipados, empezamos a caminar a las 7:00 en punto, cuando todavía era de noche.
El camino que sigue el GR 11, atraviesa un pequeño túnel y bordeando el lago va ganando altura atravesando dos canchales. Pronto, sin embargo, vuelve a bajar hasta llegar casi a la altura habitual del agua que en esta ocasión era bastante metros más abajo por culpa de la sequía.
Llegados al final del lago el camino se divide. Si continuamos recto subimos el Valle de Llauset que termina en el collado del mismo nombre y si giramos a la derecha continuamos por el GR11. La primera opción nos llevaría hacia la Tuca de Culebras y la segunda, que es la que seguimos, a la Tuca de Vallibierna.
Ya en dirección norte el camino sube y gana altura. Pasa junto al lago de Botornàs y aproximadamente en la cota 2400 m. gira a la izquierda, abandonando el GR11 que continúa en dirección a Benasque.
Nosotros subimos en dirección Oeste y vamos pasando por varios lagos, alguno completamente seco. Delante tenemos ya la imagen del cuello que da acceso al inicio de la cresta del Vallibierna. El camino está perfectamente acotado, pero además resulta bastante evidente.
Esta vez no me subo por el canchal más directo que queda a la derecha, sino que haciendo caso de las indicaciones de Jordi subimos todos por la izquierda, por la ruta que seguí el año pasado para bajar y que resulta bastante mejor.
Los últimos doscientos metros de desnivel hasta el collado, se hacen pesados. A excepción del pedacito del principio, prácticamente todo el recorrido es una subida continuada y se nota.
Estamos a 3035 m. Aquí empieza la espectacular cresta del Vallibierna. En general se pasa sin dificultades, con algún punto un poco expuesto, pero con la mayoría del trayecto protegido. Sin embargo al verla uno de los dos montañeros con quien hemos coincidido en la subida, tiene una reacción de pánico y se niega a continuar.
Hay que agarrarse con las manos a la roca alguna vez para hacerlo más fácil y así se va progresando hasta llegar a la auténtica cima del Vallibierna que los mapas de Alpina sitúan en los 3056 m. y otras referencias ubican los 3067 m. Nosotros cinco y el segundo montañero llegamos sin problemas.
Las vistas de la misma cresta en dirección Este, el Valle de Vallibierna al Norte, y el Valle de Llauset al sur, son extraordinarias. Conformando una de las ascensiones más agradecidas del Pirineo, con una relación "calidad / esfuerzo" altamente satisfactoria.
Pero por si esto no fuera suficiente, delante tenemos todo el macizo de la Maladeta, empezando por los Russell, continuando por el Margalida, el Tempestades, el Aneto ... y así hasta llegar a la Pico de Aragüells, ya en en el otro extremo de la cadena.

...Continua en Tuca de Culebras