(9.902 montañeros registrados)
"La primera web con los 215 tresmiles descritos por sus usuarios"
|
Librería
La vall de Boí
Guías
Carles Gel
12,00 €
La ruta dels 9 refugis
Guías
David Buenacasa Cañas, Marc Subirà Docampo
12,50 €
Vall de Boí. 41 itinerarios de esquí de montaña
Esquí de montaña
Francisco Román
16,00 €
Carros de foc
Guías
Núria Garcia i Quera
20,60 €
La ruta de los 9 refugios. Un recorrido por los Carros de Foc
Guías
David Buenacasa Cañas, Marc Subirà Docampo
12,50 €
Estanys del Pirineu català i andorrà. 52 itineraris
Guía de escalada
Carles Gel
17,00 €
GR 11. Senda Pirenaica. Tram català i andorrà
Guías
J.A. López y otros
22,00 €
Turisme rural a les terres de Lleida
Guías
Federació Terres de Lleida
14,00 €
Vall de Boí. Mapa digital
Mapa digital
Editorial Alpina
10,00 €
Vall de Boí
Mapa + Guía
Editorial Alpina
11,00 €
- Hora de salida: 8
- Hora de llegada: 19
- Meteorología: Sol
- Dificultad: Dificultad media
- Días: 2
- Tipo: Ascensión
- Gps: Sin fichero GPS
- Ver panorámicas
Punta Alta (3014 metros)
Desnivell Acumulat de Pujada: 525 m. (1r dia) + 920 m. (2n dia)
El dia anterior, divendres, ens traslladem des de Barcelona i Terrassa fins a la Vall de Bohí i deixem els cotxes al pàrking de la presa de Cavallers (1690 m.) . Allà comencem a pujar cap al refugi. El primer troç discorre pel costat dret de l’envasament i es fa molt pesat perquè gairebé no es guanya alçada i per molt que passin els minuts, sempre sembla que estiguis al mateix lloc.
Finalment, però, s’arriba al final, el Pletiu de l'Obaga, i comença la pujada cap al refugi, enmig –ara sí- d’un paisatge molt maco. Tot el camí està molt ben indicat, amb fites i amb pals de fusta. Cal passar el riu de l'Estany Negre pel pont, afortunadament reconstruit, després que l’any passat se l’endugués la crescuda del desgel i ens toqués travessar per dins de l’aigua...
Sempre cap amunt passem per racons d’una gran bellesa, amb la carena dels Besiberris sempre present cap a l’Oest i al cap de tres hores arriben al refugi Joan Ventosa i Calvell (2.215 m.), on sopem i dormim fins a l’endemà.
Sortim a les set en punt del matí i agafem el camí que passa per davant de la porta del refugi, darrera de la font, en direcció a la Vall de Colieto. La tarda anterior vam estar parlant amb dos nois i una noia de Navarra que pensen fer el mateix camí i com que ens veuen una mica més orientats, decideixen seguir-nos.
La primera part del camí perd alçada tot baixant cap a la vall. Travessem el riu diverses vegades, la primera per al pont, la segona per una passera de pedres i la resta... com podem!
Finalment arribem al punt més baix del recorregut. Estem a l'Estany de Colieto (2.155 m). A partir d’aquí ja tot será pujada. El primer tros, ben fitat, el camí s’enfila entre pedregars fins arrribar a l’Estany de la Roca (2.390 m.). El deixem enrera i continuem pujant, cada cop amb més pedra i menys vegetació. Damunt tenim el Coll Arenós (2.799 m), però no ens queda clar si el cim és cap dels que veiem des del punt on som o si pel contrari queda amagat darrera.
Al coll s’hi veu neu gelada i més amunt canals igualment gelades, xemeneies pedregoses... En aquest punt la pedra està molt desfeta. No tenim clar per on hem de pujar. Hem perdut les fites. L’única cosa que sembla evident és que cal anar cap amunt... I (equivocadament) ataquem per l’esquerra.
Ho intentem primer grimpant per una xemenia força dreta fins que arribem a un punt en què el grau de dificultat, sumat a la incertesa del resultat, ens fa tornar enrera. Després ho provem per la canal gelada. Fa molta pendent i tot i que portem grampons, anem sense piolet. Pensem que en cas de caiguda ens serà difícil aturar-nos, i també hi renunciem.
A tot això, arriben els navarros que havien quedat molt enrera, però que amb tot el temps que hem perdut, ja ens han atrapat. Ells pugen encara més cap a l’esquerra, i sembla que se’n surten. Els dos nois s’enfilen pel costat d’una canal gelada i la noia per una xemeneia pedregosa. Nosaltres anem amb ella i aconseguim sortir al punt més alt (2.972 m.). Continuem sense tenir clar on som i cap a on hem de tirar per fer cim.
A l’esquerra se’n veu un, de cim. Hi anem. Baixem des d’on som fins a la canal, i ens enfilem per l’altre costat, només per descobrir que aquest cim (2.987 m.), no és “el cim”. El veritable, vint-i-vuit metres més alt, està a la nostra esquena.
Els navarros decideixen abandonar i tornar cap avall. Nosaltres, però, volem fer cim. El que ens neguiteja és pensar si hi haurà o no hi haurà comunicació entre aquest cim innominat i les dues canals successives que porten fins a la Pala Alta.
Ho provem, i... bingo! Passem sense problema i el que és millor, un cop a la paret correcte, retrobem les fites que haviem perdut i que ens porten fins al cim de la Punta Alta (3.015 m) amb molta facilitat.
L’error ha estat en intentar pujar pel costat esquerra, quan el cim estava a la dreta. Això ens ha portat a pedre les fites i a ficar-nos en complicacions innecessàries.
Un cop a dalt gaudim del paisatge i de la satisfacció d’haver fet cim. Estem cansats i preveiem que la tornada serà feixuga...
Hi ha gent que a partir d’aquest punt fa el Pic de Comalesbianes i baixa directament cap a Cavallers, però nosaltres hem de tornar al refugi, o sigui que ens toca refer el mateix camí, això sí, aquest cop fitat i sense errors.
Quan ja som per sota del coll, després de superar el punt on la pedra està més desfeta, però encara en zona força xunga, una enorme roca de més d’un metre de llarg cedeix al meu pes i cau muntanya avall. No se ben bé com, aconsegueixo evitar que m’arrossegui. L’Esteve està just a la meva esquerra, una mica més endavant, fora de la trajectòria del roc que a mesura que va colpejant amb altres pedres, deixa una intensa olor de fòsfor. Si fos fosc, segurament veuriem saltar espurnes.
Cansats i de baixada, amb una calor molt intensa, el mateix camí se’ns fa molt més pesat. Parem a l'Estany de la Roca a fer un mos i a agafar aigua d’un dels molts rierols que hi baixen. Travessem el riu amb més facilitat que a l’anada i a poc a poc i amb paciència, anem retornant cap al refugi. Hi arribem quan fa just 8 hores que hem sortit. L’Esteve s’hi queda a dormir una nit més, però a mi, encara em queden 3 hores llargues de baixada fins al cotxe, i prop de quatre de carretera fins arribar a casa.
TRADUCCIÓN:
Ascensión con Esteve Soler a la Punta Alta de Comalesbianes desde el refugio Joan Ventosa i Calvell, con vuelta por el mismo camino y bajada hasta la Presa de Cavallers.
Desnivel Acumulado de Subida: 525 m. (1r día) + 920 m. (2º día)
El día anterior, viernes, nos trasladamos desde Barcelona i Terrassa hasta el Valle de Bohí y dejamos los coches en el parking de la presa de Cavallers (1.690 m.). Allí empezamos a subir hacia el refugio. El primer tramo discurre por el lado derecho del embalse y se hace muy pesado porque casi no se gana altura y por mucho que pasen los minutos, siempre parece que estés en el mismo lugar.
Finalmente, se llega al final, el Pletiu de l'Obaga, y comienza la subida hacia el refugio, en medio -ahora sí- de un paisaje muy bonito. Todo el camino está muy bien indicado, con hitos de piedra y con palos pintados.
Hay que pasar el río del Llac Negre por el puente, afortunadamente reconstruido, después de que el año pasado se lo llevara la crecida del deshielo y nos tocara cruzar por dentro del agua ...
Siempre hacia arriba pasamos por rincones de gran belleza, con la cresta de los Besiberris siempre presente hacia el Oeste y al cabo de tres horas llegamos al refugio Joan Ventosa i Calvell (2.215 m.), donde cenamos y dormimos hasta el día siguiente.
El sábado salimos a las siete en punto de la mañana y tomamos el camino que pasa por delante de la puerta del refugio, detrás de la fuente, en dirección al Valle de Colieto. La tarde anterior estuvimos hablando con dos chicos y una chica de Navarra que piensan hacer el mismo camino y como nos ven un poco más orientados, deciden seguirnos.
La primera parte del camino pierde altura bajando hacia el valle. Atravesamos el río varias veces, la primera para el puente, la segunda por una pasarela de piedras y las otras ... como podemos! Finalmente llegamos al punto más bajo del recorrido. Estamos en el Lago de Colieto (2.155 m). A partir de aquí ya todo será subida. El primer trozo, bien señalado con hitos, el camino sube entre pedregales hasta llegar al Estany de la Roca (2.390 m.). Lo dejamos atrás y continuamos subiendo, cada vez con más piedra y menos vegetación.
Sobre nosotros tenemos el Coll Arenós (2.799 m), pero no nos queda claro si la cumbre es ninguno de las que vemos desde el punto donde estamos o si por el contrario queda escondida detrás.
En el Coll se ve nieve helada y más arriba canales igualmente heladas, chimeneas pedregosas ... En este punto la piedra está muy deshecha. No tenemos claro por dónde tenemos que subir. Hemos perdido los hitos. Lo único que parece evidente es que hay que ir hacia arriba ... Y (equivocadamente) atacamos por la izquierda.
Lo intentamos primero trepando por una chimenea muy vertical hasta que llegamos a un punto en el que el grado de dificultad, sumado a la incertidumbre del resultado, nos hace volver atrás. Luego lo probamos por la canal helada. Hace mucha pendiente y aunque llevamos crampones, vamos sin piolet. Pensamos que en caso de caída nos será difícil pararnos, y también renunciamos.
A todo esto, llegan los navarros que habían quedado muy atrás, pero que con todo el tiempo que hemos perdido, ya nos han atrapado. Ellos suben aún más hacia la izquierda, y parece que tienen éxito. Los dos chicos suben por el lado de una canal helada y la chica por una chimenea pedregosa. Nosotros vamos con ella y conseguimos salir en el punto más alto (2.972 m.). Continuamos sin tener claro dónde estamos y hacia dónde tenemos que tirar para hacer cumbre.
A la izquierda se ve una cumbre. Bajamos desde donde estamos hasta la canal, y subimos por el otro lado, sólo para descubrir que esta cumbre (2.987 m.), no es "la cumbre". El verdadero, ventiocho metros más alto, está a nuestra espalda.
Los navarros deciden abandonar y volver hacia abajo. Nosotros, sin embargo, queremos hacer cumbre. Lo que nos inquieta es pensar si habrá o no habrá comunicación entre esta cima innominado y las dos canales sucesivas que llevan hasta la Pala Alta. Lo probamos, y. .. bingo! Pasamos sin problema y lo que es mejor, una vez en la pared correcta, encontramos los hitos que habíamos perdido y que nos llevan hasta la cima de la Punta Alta (3.015 m) con mucha facilidad.
El error ha sido al intentar subir por el lado izquierdo, cuando la cumbre estaba a la derecha. Esto nos ha llevado a perder los hitos y a meternos en complicaciones innecesarias.
Una vez arriba disfrutamos del paisaje y de la satisfacción de haber hecho cumbre. Estamos cansados y prevemos que la vuelta será pesada ... Hay gente que a partir de este punto hace el Pico de Comalesbianes y baja directamente hacia Cavallers, pero nosotros tenemos que volver al refugio, o sea que nos toca rehacer el mismo camino, eso sí, esta vez señalado y sin errores.
Cuando ya estamos por debajo del cuello, después de superar el punto donde la piedra está más deshecha, pero todavía en zona bastante chunga, una enorme roca de más de un metro de largo cede a mi peso y cae montaña abajo. Sin saber muy bien como, consigo evitar que me arrastre. Esteve está justo a mi izquierda, un poco adelantado y fuera de la trayectoria de la roca que a medida que va golpeando con otras piedras, deja una intensa olor a fósforo. Si fuera de noche seguramente veríamos saltar las chispas.
Cansados y de bajada, con un calor muy intenso, el mismo camino se nos hace mucho más pesado. Paramos en el Estany de la Roca a comer algo y tomar agua de uno de los muchos arroyos que bajan.
Atravesamos el río con más facilidad que a la ida y poco a poco y con paciencia, vamos devolviendo hacia el refugio. Llegamos cuando hace apenas 8 horas que hemos salido. Esteve se queda a dormir una noche más, pero a mí, aún me quedan 3 horas largas de bajada hasta el coche, y cerca de cuatro de carretera hasta llegar a casa.

