514 montañeros on-line
(9,910 montañeros registrados)
"La primera web con los 215 tresmiles descritos por sus usuarios"
(9,910 montañeros registrados)
"La primera web con los 215 tresmiles descritos por sus usuarios"
|
Librería
Marruecos
Guías
Roger Mimò, Josep Mª Escofet, Xavier Barreda
21,00 €
Marruecos. Guía de trekking y excursiones.
Guías
Roger Mimó
19,00 €
La Ruta de les Mil Alcassabes. Mapa culural del Sud del Marroc
Mapas
Editorial Piolet
9,00 €
La Route des Mille Casbahs
Mapas
Editorial Piolet
9,00 €
La Ruta de las Mil Casbas. Mapa cultural del Sur de Marruecos
Mapas
Editorial Piolet
9,00 €
La Ruta de las Mil Casbas. MAPA DIGITAL
Mapa digital
Editorial Piolet
9,00 €
La Ruta de les Mil Alcassabes. MAPA DIGITAL
Mapa digital
Editorial Piolet
9,00 €
La Route des Mille Casbahs MAPA DIGITAL
Mapa digital
Editorial Piolet
9,00 €
IGHIL MGOUN. Alto Atlas. Marruecos MAPA DIGITAL
Mapa digital
Editorial Piolet
9,00 €
IGHIL MGOUN Alto Atlas. Marruecos
Mapas
Editorial Piolet
9,00 €
Ascensión a el Toubkal (4167 m) por jviader -- 12/11/2010
Vía: (Tizi Nimzik) -- (300 visitas)
- Hora de salida: 7
- Hora de llegada: 19
- Meteorología: Sol
- Dificultad: Facil
- Días: 3
- Tipo: Ascensión
- Gps: Sin fichero GPS
- Ver panorámicas
Toubkal (4167 metros)
M'hi hauré d'acostumar...
Al coll de Tadat (3.830 m)
La baixada cap al refugi des del coll de Tadat
Tot va començar a l’aeroport del Prat.
Alguns ja ens coneixíem d’abans, altres era el primer cop que ens veiem. A uns i a altres ens delatava la motxilla a l’espatlla i la il·lusió a la cara.
En total vint-i-tres persones, vint homes i tres dones, encapçalats per l’Òscar Cadiach i el Xavier Metal, amb dos grups principals, el que havia arribat de Tarragona i el de la Unió Caravanista de Barcelona.
Abans d’agafar l’avió, alguns vam considerar assenyat acomiadar-nos de la cervesa, per si trigàvem a tastar-la de nou, com efectivament va succeir...
El vol Barcelona-Casablanca anava ple a vessar, amb un percentatge important de senegalesos que havien de continuar viatge cap a Dakar. Les dimensions corporals d’alguns d’ells van provocar alguna que altre estretor en els seus companys de filera, alhora que el volum de l’equipatge de mà va obligar a embotir-ne una part dins el petit lavabo de la cabina, una situació inèdita per a nosaltres, però probablement habitual per a la Royal Air Marroc, que admet fins a 20 Kg. de pes en l’equipatge de mà.
La sorpresa agradable va ser que tot i que a la targeta d’embarcament deia ben clar que no hi havia càtering, ens van donar de menjar i de beure, la qual cosa, vist com va anar tot finalment, va ser encara més d’agrair.
I és que arribats a Casablanca i embarcats en un altre avió camí de Marràqueix, en arribar-hi ell pilot ens va informar que les pistes estaven sense llum, i que en aquestes circumstàncies l’aterratge no era possible. Vam estar donant una dotzena de voltes sobre la ciutat, fent temps perquè el “xispa” de l’aeroport solucionés el problema, però no hi va haver res a fer, o sigui que vam acabar tornant a Casablanca.
Allà se’ns va presentar la disjuntiva de quedar-nos a un hotel i agafar l’avió de les 8 del matí següent, o continuar viatge per carretera en autocar.
La majoria de viatgers van optar –igual que nosaltres- per agafar l’autobús per la qual cosa es va acabar omplint sense que hi cabéssim tots.
DIMECRES 10 DE NOVEMBRE 2010
Tres hores més tard, vet aquí que érem –ara sí- a l’aeroport de Marràqueix, esperant la resta de l’expedició que va arribar al cap de dues hores.
Ara sí vam poder carregar petates i motxilles en la furgoneta i el 4x4 que ens havia de portar a Imlil (1.740 m) i començar d’aquesta manera la nostra petita aventura cap al Toubkal.
A Imlil vam pujar fins a la Dar Adrar Guest House del Mohamed, on ens van donar d’esmorzar, i on vam poder refer petates i motxilles seguint les indicacions de l’Òscar.
Finalment, sense haver dormit, però amb moltes ganes de començar a caminar, vam posar-nos en marxa en direcció al refugi de Tazarhart, el nostre primer final d’etapa.
Ell camí es va anar enfilant, deixant la vall d’Ilmil cada cop més lluny i oferint-nos unes vistes precioses de muntanyes, poblets i vegetació de tardor.
Davant nostre anava un grup de nois i noies –crec recordar que holandesos- que en arribar al coll de Tizi Nimzik (2.489 m) van desplegar catifes i teteres, mentre nosaltres preníem alguna que altre barreta energètica i alguna mossegada d’embotit.
I ara que ja érem a dalt del coll... doncs cap a baix! Vam iniciar el descens per un camí envoltat de sabines centenàries Juniperus thurifera que ens va portar fins al poblet d’Azib Tamsouli, un petita concentració de cases i refugis de pastor, a 2.100 metres d’alçada.
Aquí començava el tros més dur del recorregut, i també el més maco, tot i que la boira que va començar a caure sobre nosaltres, va fer que ens perdéssim algunes de les vistes més maques, com ara la cascada d’Irhoulidene que quedava pràcticament oculta per la boira.
Pujant, pujant, pujant... vam arribar fins a una bifurcació del camí, on una gran fletxa pintada sobre la roca indicava: a l’esquerra! Tot i això la fina intuïció d’alguns i el fet que per aquest camí no hi hagués ni una cagada de mula ens va fer sospitar que el camí bo era l’altre.
I efectivament, quinze minuts més tard, ja per sobre dels núvols, apareixia davant nostre el petit refugi de Tazarhart (3.000 m.), sota les muntanyes i davant d’una espectacular cascada gelada.
Contents d’haver aconseguit el nostre primer objectiu vam retrobar-nos amb la part de l’equipatge que havia estat traslladat a lloms de mula.
Al refugi hi havia aigua embotellada, coca-cola, una petita turca, i matalaços distribuïts en dos pisos.... I una olor suggeridora de menjar sortint dels fogons...
Vam sopar aviat, a les set del vespre, colza contra colza, en una taula justeta justeta per a tots els que érem, i ens en vam anar a dormir quan tot just eren les vuit del vespre.
DIJOUS 11 DE NOVEMBRE 2010
L’endemà vam aixecar-nos aviat i vam enfilar cap amunt, en direcció al coll de Tadat. Vet aquí però que en arribar a una petita cascada la vam trobar gelada i davant el risc que suposava remuntar-la, l’Òscar va decidir pujar per la paret del costat amb l’ajuda d’una corda.
Ell que per a ell va ser una ràpida grimpada per instal·lar aquest element de seguretat per a altres es va convertir en una petita aventura. Tret del grup dels escaladors i d’algun altre experimentat, la resta no ho havíem fet mai això de pujar amb corda, uns lligat i altres no.
A poc a poc vam anar remuntant l’obstacle amb l’ajut de l’Òscar, el Xavi i altres companys.
Poc després vam trobar el primer punt amb neu gelada, on va caldre posar-se els grampons i treure el piolet. Un recorregut fàcil però molt maco que ens va portar fins al peu del coll. En aquest punt ens vam treure els grampons i vam arribar a Tizi n’Tadat, ja a 3.770 metres.
Aquí vam dinar, vam mandrejar i vam fer mil i una fotos, mentre els escaladors pujaven al dit del Tadat (3.830 m).
En acabar l’escalada vam començar el descens cap al refugi de Toubkal (3.207). Una baixada de 530 metres que vista des de dalt impressiona, i des d’abaix sembla impossible.
Arribats al refugi ens va sorprendre gratament el fet que fos molt confortable i ben equipat, a més de molt ampli.
Vam descansar, vam recuperar els petates i les motxilles transportades per les mules, i després d’un sopar amenitzat pels acudits del Xavi i una ampolleta de conyac del Kirguizistan, vam anar-nos a dormir.
DIVENDRES 12 DE NOVEMBRE 2010
Finalment va arribar el gran dia!
960 metres més amunt del refugi ens esperava el cim del Toubkal, la muntanya més alta del nord d’Àfrica.
Després de passar al peu d’una cascada gelada, vam enfilar el camí rocós i pedregós fins arribar a un punt en què el camí estava cobert per la neu gelada. Allà ens vam posar els grampons per segona i última vegada i vam continuar l’ascens amb la comoditat i la seguretat que dona caminar sobre les punxes i la neu.
Abans d’arribar a un petit coll, una part del grup va decidir atacar el petit Toubkal, o Toubkal oest, de 4.030 m. Mentre la resta continuava en direcció al cim principal.
L’arribada al cim poc menys de quatre hores després d’haver sortit del refugi, ens va despertar a tots l’emoció de la fita aconseguida. El dia era esplèndid i es multiplicaven les encaixades de mans i les abraçades, a més de les lògiques fotografies, en solitari, en grup, amb bandera, sense...
Des de dalt la vista era magnífica i costava sostreure’s a la temptació de disparar la màquina, ara cap aquí ara cap allà. Vistes magnífiques. Muntanyes meravelloses.
La tornada la vam fer per un altre camí, per una tartera amb molta pendent, però sense gaire dificultats, que va provocar alguna que altre caiguda sense conseqüències.
De tornada al refugi, coca-cola, menjar ràpid, descans breu i cap avall.
Encara ens quedaven 1.467 metres de baixada que vam fer a bon ritme, esperonats per l’alegria d’haver arribat al cim i la perspectiva d’un bon sopar i un llit còmode a casa del Mohamed.
Ja soc dalt!
I cal celebrar-ho amb l'estelada
Quin panorama!
L'immens pedregar que ens porta a casa...