445 montañeros on-line
(10,790 montañeros registrados)
"La primera web con los 215 tresmiles descritos por sus usuarios"
(10,790 montañeros registrados)
"La primera web con los 215 tresmiles descritos por sus usuarios"
|
Librería
Mallorca. Guía de senderismo. 60 itinerarios fáciles.
Alpina
15,00
Aran, valle y BARRANCOS
Prames
25,00
La aventura de correr descalzo
Desnivel
16,00
Andorra
Alpina
11,00
Anem d'excursió per Catalunya
Alpina
24,00
Serralada de Marina
Alpina
11,00
Rutas con esquís. Pirineo Aragones. Tomo I
Prames
29,00
Montseny. Parc Natural
Alpina
11,00
Escalada deportiva segura
Desnivel
11,00
La Pedriza. Escalada deportiva. 962 vias
Desnivel
27,00
- Hora de salida: 7
- Hora de llegada: 16
- Meteorología: Nublado
- Dificultad: Muy facil
- Días: 3
- Tipo: Ascensión
- Gps: Sin fichero GPS
- Sin panorámicas
Pico Verdaguer (3131 metros)
Dijous passat un muntanyer amb qui vaig coincidir al refugi de Pinet em va preguntar si sabia que hi havia altres pics a més de la Pica. I és que pujar-hi tres cops en menys d'un any i dues vegades el mateix mes ja sembla una mica obsessiu... El cas és que li havia promès a la meva dona que la portaria fins al cim de Catalunya pel refugi de Pinet abans de saber que uns dies abans hi pujaria jo per la via Gabarró. O sigui que no me'n vaig poder escapar...
Pugis per on pugis la Pica sempre queda lluny. No hi ha fórmules màgiques per escursar camí. L'única possibilitat per fer-ho més passador, és repartir l'ascensió en diverses etapes. Si es puja per la Vall Ferrera cal fer vivac o plantar tenda pels voltants del llac d'Estats o de Sotllo. Si es puja per França, el refugi de l'estany de Pinet, situat a 2.246 m., ens permet fer-hi nit a la anada, a la tornada o en totes dues ocasions.
Certament l'ascensió per França té més desnivell ja que es comença a pujar des del pàrking de l'Artiga (1.180 m), mentre que si es puja per Vallferrera el cotxe es deixa a la Molinassa (1.806 m), però plantejada amb calma, sopant i dormint al refugi de Pinet, resulta menys dura.
Des del pàrking de l'Artiga (1.180 m), ple a vessar de cotxes d'excursionistes i barranquistes, el camí comença a pujar per dins del bosc. Ben aviat trobem una serp molt gran (Malpolon monspessulanus) que s'està menjant un llangardaix també força gros (Lacerta sp.). Passem pel seu costat sense intervenir en el tema, però en adonar-se de la nostra presència la serp afluixa la tensió sobre la presa i el llangardaix aprofita per fugir a corre-cuita...
Els primers dos-cents metres d'ascensió són molt costeruts. Per sort anem per dins de la fageda i els arbres ens protegeixen del sol. A partir de la cota mil sis-cents, però, sortim a zona descoberta. El camí ressegueix un GR i està molt ben senyalitzat, amb taques de pintura perfectament visualitzables.
Sobre la cota 1.650 cal decidir si continuar pel mateix camí o agafar el que surt a l'esquerra i puja fins a l'estany Sourd. Tots dos permeten arribar al refugi de Pinet, però el segon és una mica més curt i alhora més costerut.
Nosaltres continuem pel camí inicial i a la cota 1.700 trobem el naixement d'un rierol en forma de font d'aigua molt freda.
Prenent-ho amb molta calma arribem al refugi de l'estany de Pinet (2.246 m) en tres hores i mitja, però està clar que es pot fer en menys estona.
Sopem magníficament sopa i un d'aquells guisats que tant bé sap fer el Patrick, el responsable del refugi. Avui, però, com que som entre setmana, no hi ha espectacle. I és que els saraus que es monten aquí els dissabtes són de campionat!...
L'endemà ens llevem a les sis, esmorzem i a les set en punt sortim cap a dalt. Després de l'experiència de finals de setmana a Ordesa, carrego quatre litres d'aigua. Prefereixo passar-me de llarg que quedarme curt...
En arribar dalt del turó que queda sobre l'estany de Pinet veiem un mar de núvols que s'exten des de sota del refugi per la vall de l'Artiga.
Anem pujant per la coma d'Estats fins arribar molt aprop de l'estany d'Estats (2.415 m) que deixem a sota. Tornem a guanyar altura ràpidament fins arribar a l'Estany de Montcalm (2.557 m). A partir d'aquest punt l'ascensió es fa més rocallosa, amb alguns punts on cal ajudar-se amb les mans.
Passem per algunes basses i estanyols innominats, mentre el terreny es va fent ferruginós, i arribem al punt on el nostre camí s'ajunta amb el que ve del coll de Sotllo. Tenim la Pica i el Verdaguer al davant. Curiosament des d'aquesta perspectiva el segon sembla molt més alt que el primer.
A partir d'aquí ens cal guanyar els poc més de vuitanta metres que ens separen del Coll de Riufred (2.978 m) per un sender molt costerut. De l'esquerra surt el camí que en menys de cent metres de desnivell ens deixaria al cim del Montcalm (3.077 m). Nosaltres tirem cap a la dreta, ens enfilem a un esperó rocós i enfilem cap al collet que separa la Pica del Verdaguer.
Durant la nit s'ha desfermat un vent de l'Est amb ràfegues molt fortes que semblava que fessin trontollar el refugi. En arribar al Coll de Riufred el vent es torna a fer sentir amb força i ja no ens deixa fins a ser dalt de la cresta de la Pica.
Fem cim (3.143 m) i li ensenyo a la Pili la Via Gabarró per on vaig pujar fa vint dies. Avui, amb el vent que fa no semblaria gaire prudent d'intentar-ho, i de fet no veiem ningú que pugi per aquest costat.
Ens movem per la cresta agafant-nos a les pedres i a la gent per por que el vent ens faci caure, com finalment passa, ja de baixada, poc abans d'arribar al collet que ens separa del Verdaguer. En aquest punt el vent bufa amb tanta força que a mitja travessar-lo em cal ajupir-me, clavar els pals i quedar-me quiet tot esperant que passi la ràfega. Per sort, en cas de caiguda, la direcció del vent ens portaria cap al llom de la dreta i no cap a l'estimball de l'esquerra...
Pugem al Verdaguer (3.133 m) i ja de baixada fem parada al Cap de la Coma de Riufred (3.041) el cim fantasma més "popular" de Catalunya. Ja no ens queda sinó tornar per on hem vingut, fer nit al refugi i l'endemà baixar tranquil.lament fins al pàrking de l'Artiga.
TRADUCCIÓN:
El pasado jueves un montañero con quién coincidí en el refugio de Pinet me preguntó si sabía que había otros picos además de la Pica. Y es que subir tres veces en menos de un año y dos veces el mismo mes ya parece un poco obsesivo... El caso es que le había prometido a mi mujer que la traería hasta la cumbre de Catalunya por el refugio de Pinet antes de saber que unos días antes subiría yo por la vía Gabarró. O sea que no me pude escapar...
Subas por donde subas la Pica siempre queda lejos. No hay fórmulas mágicas para atajar camino. La única posibilidad para hacerlo más llevadero, es repartir la ascensión en varias etapas. Si se sube por la Vall Ferrera hay que hacer vivac o plantar tienda por los alrededores del lago de Estats o del de Sotllo. Si se sube por Francia, el refugio del estanque de Pinet, situado a 2.246 m., nos permite hacer noche a la ida, al retorno o en ambas ocasiones.
Ciertamente la ascensión por Francia tiene más desnivel puesto que se empieza a subir desde el párking de la Artiga (1.180 m), mientras que si se sube por Vallferrera el coche se deja en la Molinassa (1.806 m), pero planteada con calma, cenando y durmiendo en el refugio de Pinet, resulta menos dura.
Desde el párking de la Artiga (1.180 m), lleno a rebosar de coches de excursionistas y barranquistas, el camino empieza a subir por dentro del bosque. Bien pronto encontramos una serpiente muy grande (Malpolon monspessulanus) que se está comiendo un lagarto también bastante gordo (Lacerta sp.). Pasamos por su lado sin intervenir en el tema, pero al advertir nuestra presencia la serpiente afloja la tensión sobre la presa y el lagarto aprovecha para huir deprisa y corriendo...
Los primeros doscientos metros de ascensión son muy empinados. Por suerte vamos por dentro del hayedo y los árboles nos protegen del sol. A partir de la cota mil seiscientos, pero, salimos a zona descubierta. El camino resigue un GR y está muy muy señalizado, con manchas de pintura perfectamente visibles.
Sobre la cota 1.650 hay que decidir si continuar por el mismo camino o coger el que sale a la izquierda y sube hasta el estanque Sourd. Los dos permiten llegar al refugio de Pinet, pero el segundo es algo más corto y a la vez más empinado.
Nosotros continuamos por el camino inicial y en la cota 1.700 encontramos el nacimiento de un riachuelo en forma de fuente de agua muy fría.
Tomándolo con mucha calma llegamos al refugio del estanque de Pinet (2.246 m) en tres horas y media, pero está claro que se puede hacer en menos rato.
Cenamos magníficamente sopa y uno de aquellos guisos que tan bien sabe hacer Patrick, el responsable del refugio. Hoy, sin embargo, como que estamos entre semana, no hay espectáculo. Y es que las juergas que se montan aquí los sábados son de campeonato!...
El día siguiente nos levantamos a las séis, almorzamos y a las siete en punto salimos hacia arriba. Después de la experiencia de finales de semana en Ordesa, cargo cuatro litros de agua. Prefiero pasarme de largo que quedarme corto...
Al al cerro que queda sobre el estanque de Pinet vemos un mar de nubes que se extienden desde debajo del refugio por el valle de la Artiga.
Vamos subiendo por la coma de Estats hasta llegar muy cerca del estanque de Estats (2.415 m) que dejamos debajo. Volvemos a ganar altura rápidamente hasta llegar a l'Estany de Montcalm (2.557 m). A partir de este punto la ascensión se hace más rocosa, con algunos puntos donde hay que ayudarse con las manos.
Pasamos por algunas balsas y estanques sin nombre, mientras el terreno se va volviendo ferruginoso, y llegamos al punto donde nuestro camino se junta con el que viene del coll de Sotllo. Tenemos la Pica y Verdaguer delante. Curiosamente desde esta perspectiva el segundo parece mucho más alto que el primero.
A partir de aquí hay que ganar los poco más de ochenta metros que nos separan del Coll de Riufred (2.978 m) por un sendero muy empinado. De la izquierda sale el camino que en menos de cien metros de desnivel nos dejaría a la cumbre del Montcalm (3.077 m). Nosotros echamos hacia a la derecha, subimos a un promontorio rocoso y continuamos hacia el pequeó cuello que separa la Pica del Verdaguer.
Durante la noche se ha desatado un viento del Este con ráfagas muy fuertes que parecía que hacían tambalear el refugio. Al llegar al Coll de Riufred el viento se vuelve a hacer sentir con fuerza y ya no nos deja hasta la cresta de la Pica.
Hacemos cumbre (3.143 m) y le enseño a Pili la Vía Gabarró por donde subí hace veinte días. Hoy, con el viento que hace no parecería muy prudente intentarlo, y de hecho no vemos nadie que suba por ese lado.
Nos movemos por la cresta cogiéndonos a las piedras y a la gente por miedo que el viento nos haga caer, como finalmente pasa, ya de bajada, poco antes de llegar al pequeño cuello que nos separa del Verdaguer. En este punto el viento sopla con tanta fuerza que a medio atravesarlo me veo obligado a agacharme, clavar los palos y quedarme quieto en espera de que pase la ráfaga. Por suerte, en caso de caída, la dirección del viento nos empujaría hacia el lomo de la derecha y no hacia el precipicio de la izquierda...
Subimos al Verdaguer (3.133 m) y ya de bajada hacemos parada en el Cap de la Coma de Riufred (3.041) la cumbre fantasma más "popular" de Catalunya. Ya no nos queda sino volver por dónde hemos venido, hacer noche al refugio y el día siguiente bajar tranquilamente hasta el párking de la Artiga.